La visita definitiva

Entro a la sala d'espera i no m'havia quasi bé donat temps de seure a la cadira que ja em van cridar per megafonia. Entro a la consulta del doctor i el primer que em diu és que m'ha de donar bones notícies, va directament al gra, "la remissió és total i passem al tram final del tractament: el trasplantament". 

Inicialment no vaig tenir una sensació d'alegria desbordada pel que significava aquesta bona notícia, i mentre el doctor m'anava explicant sobre el trasplantament i els passos que seguiríem a partir d'ara vaig intentar assaborir el moment, la notícia, pensar que no estava tot fet i encara quedava una part molt dura, però que la primera part de la feina ja estava feta, ho intentava però no acabava d'aconseguir-ho.

Molts pensareu que si haguéssiu estat al meu lloc se us haguessin caigut llàgrimes d'emoció i haguéssiu saltat a la consulta en el moment que el metge us ho hagués comunicat, però després de donar moltes voltes al perquè de la meva reacció, vaig arribar a la conclusió que amb aquesta malaltia havia après a ser cautelós, a no cridar victòria abans d'hora, a no donar-ho tot per fet.

He de reconèixer que el meu objectiu en tot aquest procés no és tan sols eliminar la malaltia del meu cos (que no és poca cosa i en el meu cas particular no era fàcil), sinó que el meu principal objectiu és no recaure, no tornar-ho a patir. És amb aquest objectiu que em fan el trasplantament (no té eficàcia 100% però dóna més probabilitats d'èxit) i és per això que fins que no em facin un altre cop la reavalució i em tornin a dir que continuo estant net no començaré a cantar victòria.

Tot i aquesta reacció inicial, he de dir que tots els dies posteriors a la notícia, quan ho explicava i veia les cares de la gent i les felicitacions, vaig valorar més el procés que havia viscut, vaig pensar molt en els moments on la curació es veia llunyana i impossible, i realment podia sentir-me orgullós de tot el que havia millorat en tots aquest mesos i va ser aleshores que vaig començar a gaudir del moment.

Ja ha arribat el dia!

Sona el despertador, no has descansat gaire però treus forces per llevar-te. Te'n vas cap a la dutxa, donant voltes exactament als mateixos temes que el dia anterior, avui t'agradi o no, serà un punt d'inflexió, que marcarà el procediment a seguir els propers dies. 

Realment els dies que són punts d'inflexió són importants, són rellevants a la vida d'una persona, generen il·lusió i generen dubtes, l'èxit serà celebrat i la derrota haurà de ser assumida, res més enllà del que és la pròpia naturalesa humana, un dia et poden sortir les coses com volies i desitjaves, i altres dies et sortirà tot del revés. Si surt bé, no t'has de confiar, però si surt malament no t'has de venir avall. Segur que un dia bo vindrà tard o d'hora.

Surto de casa, arribo a l'hospital, passo la targeta sanitària pel lector i vaig a la sala d'espera on tantes vegades he esperat a que em diguessin si tenia motius per considerar que aquell era un bon dia o no. Fins ara hi ha hagut dies de tot, al principi tot era negatiu, cada cop tenia la malaltia més escampada, el que havia de ser un limfoma que m'afectava la zona nasal, va resultar ser un limfoma que m'afectava a més a més altres zones del cos com el coll i una engonal, i s'havia filtrat al sistema nerviós central. Cada notícia me l'anaven dient setmana rere setmana.

Avui, després de 5 mesos i una prova esperançadora el mes anterior que indicava que el tractament m'havia fet una neteja important, corroboraríem si finalment la remissió era total o si s'havia quedat a mig camí. Si la remissió era total, el proper pas seria un trasplantament de medul·la òssia de la meva germana.

El patiment d'aquests mesos, el suport dels meus i la feina dels metges haurà valgut la pena?

El dia abans...

Acostuma a ser un dia de nervis, un dia de fer-se preguntes sobre l'endemà:
   -Anirà bé o em continuarà perseguint la mala sort?
   -No anirà tan bé com m'espero però me'n podré anar relativament satisfet?
   -Anirà directament malament?

Les hores costen de fer córrer mentre dins del meu cap aquestes preguntes ressonen com una melodia llarga i lenta. Vull que sigui demà, vull poder dir un "veus? Si es que ja veia jo que no aniria bé" o un "tenieu raó quan deieu que me'n sortiria". Però mentre no tingui respostes les preguntes allà estaran.

He de dir que aquest "dia abans" és molt diferent del meu primer "dia abans" a l'inici de la malaltia, però no menys important, no no! La primera vegada tot semblava molt novedós, tot feia por, cada paraula nova et recordava que el túnel seria cada dia més fosc i amb una sortida que no venia pas, ni molt menys, en línia recta, i aquest cop, aquest "dia abans" que és avui o bé sortiré de dins de la foscor o bé hauré de continuar caminant, exhaust buscant la sortida, l'aire fresc, la grandesa del món exterior.

Aquest túnel m'ha oprimit, castigat i esgotat. He estat fort però sigui el que sigui tindré forces per afrontar el que el meu futur hagi de ser perquè sinó, sé que el túnel se'm menjarà.

Demà a les 11.20 trobaré les respostes, allà hi seré amb el cap serè i el cor ben fort.

El que sigui s'acceptarà i es lluitarà!

Càncer=Mort?

Ho porto pensant des de fa dies, la paraula càncer considero que no especifica gens ni mica la peculiaritat dels diferents tipus de càncers que pot patir una persona, ni la gravetat d'aquests. Quan algú diu a una altra persona, "tinc càncer", sembla que automàticament a la ment del receptor del missatge li arribin connotacions negatives, li arribi un missatge que es transforma dins seu en una cara de tristesa absoluta, en una compassió brutal, en una necessitat imperiosa de fer el que sigui per l'emissor de la frase, que pobre d'ell, té càncer. 

El càncer, en totes les seves possibles "versions", ha fet, està fent i farà mal a milions de persones, a gent propera i a gent de l'altre punta del món, però crec que els que ho pateixen han de tenir esperança,  des del moment en que els hi comuniquen, han de creure i han de lluitar, però ells sols no poden, necessiten a la gent del seu voltant. 

Penso que ja és hora que se li comenci a treure a la gent del voltant la idea que el càncer és sinònim de mort. Les persones que pensen així se'ls hi nota a la mirada, als seus ulls i personalment penso que no ajuda gens. Probablement sigui un acte involuntari de difícil solució, però accepto com a molt, i després d'haver-ho viscut, que es digui que el càncer es sinònim de passar mals moments, sinònim d'incertesa, de sotmetre's a tractaments agressius pel cos, el que volgueu, però vull demanar si us plau que comenci a haver un canvi de xip, ja que hi ha centenars de pronòstics, centenars de tractaments, centenars d'estudis i en definitiva, centenars de casos amb les seves peculiaritats i els seus ets i uts.

Amb aquesta entrada no estic deslligant la malaltia de la mort, perquè no deixa de ser una malaltia que pot arribar a ser molt complicada, molt greu, i que si mirem enrere encara tenia més mal pronòstic, simplement estic dient, que per culpa d'aquesta associació amb la mort, penso que el càncer és un tema encara tabú per moltes persones, perquè la mort és un tema tabú encara a molts racons i a les alçades que estem, i sincerament dic que això no ajuda gens a la persona que està immersa dins del procés i que necessita tota l'ajuda i la confiança de la gent per tirar endavant.

Avui que et diguin que tens càncer, continua sent una mala notícia, però no ha de ser d'entrada la fi del món, donem-nos l'oportunitat de lluitar, de curar-nos, de regatejar aquesta mort que a tants els hi passa pel cap d'entrada.

Un mal moment

A mi m'ha passat. He passat per mals moments. Sí. En certes ocasions he tingut la sensació de no poder treure'm un pes de dins del meu cap que m'oprimia i no em deixava veure la realitat que m'envolta del color que desitjava. Al contrari, tot era més fosc del que normalment era, els colors no eren precisament vius, tot era apagat, la meva actitud, els meus pensaments... De fet ara mateix, mentre escric aquestes línies, ho estic veient tot així...

Tothom et diu que al mal temps bona cara, que amb actitud i alegria està comprovat que els mals no tenen cabuda dins teu, però realment això és així? o és un tòpic?

Mira que intento cada dia fer bona cara, i la veritat ho aconsegueixo, però hi ha dies com avui que el teu cos no està per aquesta tasca, que li dius blanc i et contesta negre, et contesta com si et volgués recordar que per molt que l'aparença externa i l'actitud sigui bona, és a tu qui t'ha tocat passar certa malaltia o cert mal moment. Et recorda que la processó va per dins, que no t'has d'oblidar del problema, que l'has de continuar lluitant i que el camí no serà precisament de roses, sinó que passaràs bons i mals moments, que fins que ningú afirmi el contrari, pots estar content, somrient, feliç, valorant tot el que abans no valoraves, però de cop i volta t'aixecaràs del llit un dia qualsevol i el dia continuarà sent grisós, només seran un o dos dies... i tot tornarà a la normalitat... o això espero...

El meu jo

Sabeu qui es el vostre "jo"? Heu "parlat" mai amb vosaltres mateixos? Sabeu què penseu de vosaltres mateixos? Teniu respostes a totes les preguntes de la vostra vida?

Alguns respondreu que Sí a totes les preguntes, alguns altres que SÍ a algunes i a d'altres que NO, i per últim alguns que direu que NO a totes.

Pensar en nosaltres mateixos és un exercici que tot i la naturalesa egoista de l'ésser humà, a molts ens costa dur a terme. En masses ocasions pensem que ho sabem tot i que tal com som estem prou preparats per sortir de tot allò que la vida ens posi al nostre davant. 

Masses cops però, estem equivocats i no hem de deixar escapar l'oportunitat de mirar el nostre interior i parlar-nos, com faríem amb un amic, però aquest cop fent-ho amb nosaltres mateixos. Fer-nos preguntes, explicar-nos les nostres preocupacions, parlar de les nostres ambicions i fins i tot de les nostres pors.

Per afrontar certs moments difícils creieu-me que havent fet aquest exercici tindreu molt guanyat, us serà més fàcil trobar la força necessària per afrontar el moment i lluitar-lo amb energia, sobretot perquè si alguna cosa he après i he pogut corroborar es que per tractar els problemes quotidians, de major o menor gravetat, la clau és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i conèixer-nos a nosaltres mateixos millor que ningú altre, descobrir aquest "jo" que tots tenim però que no tots coneixem.

Amics, no marxeu mai

En determinades situacions el primer que et venen al cap són els amics, ja sigui perquè tenim un problema amb la parella, ja sigui perquè no tens res a fer i l'avorriment se't cau a sobre, ja sigui perquè tens ganes d'anar a sopar i parlar amb algú, i així moltes altres coses que probablement us vinguin al cap.

Diguem-ne que una definició d'amic feta molt a corre-cuita seria una cosa així com: "persona propera de certa confiança que t'escolta quan vols parlar, et distreu quan estàs avorrit i et dóna la seva opinió quan estàs perdut". Senzill i superficial, si voleu.

De fet, no sempre tenim controlat qui són veritablement els nostres amics o de qui som realment amics, masses vegades donem per fetes les coses i pot ser que les coses no siguin del color que semblen.

Les relacions d'amistat però, per sort, tenen uns punts al llarg de la vida que les posen a prova, que en mesuren la resistència, la tenacitat... i que fan obrir els ulls a més d'un i com a conseqüència, fa que hi hagi amics que entrin a les nostres vides, altres que hi continuïn, i altres que en surtin.

Molts cops però, anem a buscar un amic i ens n'adonem que la nostra deixadesa ha fet que l'altre persona potser hagi decidit "prescindir" de nosaltres, i ja depèn d'ell que tinguem o no una segona oportunitat.

Amb tot això que us he dit tan resumit, volia dir-vos que només qui de debò ha necessitat un amic sap valorar-ne la seva importància i el seu significat. I no només això, sinó que a més a més el sabrà col·locar a l'esglaó que realment li pertoca dins la seva escala de prioritats, per així dedicar-hi el temps i l'atenció que tan preuat tresor es mereix.

Així que, amics meus, us demano que no marxeu mai del meu costat!